“L’educació comença amb la vida i no acaba sinó amb la mort”  (José Martí)

Bestioles i animalons VIII

(Reencarnacions metafòriques)

El dofí

No vull estar submergit,
sóc mamífer, i necessito
l’aire de la imaginació
per poder sobreviure.

També necessito saltar
per les ones de l’esperit
i fer-ho amb altres dofins,
els germans escriptors.

Comunicar-me amb ells,
perquè, quan convingui,
fixarem el nostre rumb,
dins l’oceà de les lletres.

Bestioles i animalons VII

(Reencarnacions metafòriques)

L’esquirol

Sóc escalador d’arbres
dins el bosc d’idees,
les que configuren
la nostra minsa cultura.

Pujo fins dalt de tot, on
les fulles s’il·luminen,
tot escrivint als fulls
les lletres ja marcides.

Poc o molt, em toca
saltar d’un a altre arbre,
per poder promoure
totes les intel·ligències.

“Poca gent és capaç de preveure cap a on ens porta el camí, fins que arriben a la seva fi”  (Tolkien)

Bestioles i animalons VI

(Reencarnacions metafòriques)

L’isard

La neu m’empeny.
Surto dels meus riscos,
buscant clapes d’herba
al peu de la muntanya.

Riscos de paraules
i herba d’emocions,
per nodrir pensament
i tendres sentiments.

La vida em condueix
per corriols desconeguts
i fora dels meus riscos
només queda l’enyorança.

Bestioles i animalons V

(Reencarnacions metafòriques)

La guineu

Al rerefons del mas
s’hi trobava el tossal,
on hi tenia el cau
recol·lectat d’idees.

Algú me’l va foragitar
i vaig sortir a corre-cuita.
Ara, sóc germà del llop
i tan solitari com ell.

Si lluques com a pensador
(vulguis o no), ja ets
maleït filòsof. El peatge:
ser sempre l’etern solitari.

“La distància entre tu i les teves fites es diu actitud”  (Anònim)

Bestioles i animalons IV

(Reencarnacions metafòriques)

La sargantana

Recordo el dia que...;
sí, em vas tallar la cua.
Va passar massa temps
a créixer aquest governall
que serva el meu cos.

Ara (que ja tinc timó),
suraré per les pedres,
buscant calor de sol
i em cruspiré insectes que
durant anys ens han fiblat.

I si aquestes abruptes pedres
no t’agraden, o són llunyanes,
buscarem altres, més adients,
on ningú pugui acostar-se
a criticar o a qüestionar-nos.

Bestioles i animalons III

(Reencarnacions metafòriques)

La papallona

Tota la meva vida l’he
viscuda entre muntanyes,
casi sempre pentinades
per la freda neu de Pirineu.

En aquest prat sóc reina
(una més) de papallones,
reina voliaina d’herba i flors
a l’estens jardí d’emocions.

Aquí, respirem tranquil·litat,
d’una pau forjada durant segles
i només volem tenir, i sentir,
la felicitat de preservar-la.

“Els polítics no són mai previsors, sempre van rere dels esdeveniments”

Bestioles i animalons II

(Reencarnacions metafòriques)

La gavina

Vaig néixer en el rocam
d’un penya-segat marí,
on rebo la llum quan el sol
aixeca reixa cada matí.

Aquest espadat fica el món
a l’abast de cada vent
(i a les meves febles potes),
vent que flecta les plomes.

Sóc terratinent d’ones
i les abasto com llaurador,
planejant en cada vol,
ficant nou rumb a la vida.

L’amiga boira és per a mi
vella i bella rosada d’amor,
buscant raigs d’inspiració
quan retorna la rerevera.

Bestioles i animalons I

(Reencarnacions metafòriques)

L’ocell

Vull tornar a ser ocell
i piular damunt la branca
del teu esperit, a l’arbre
que el teu edèn dóna vida.

A vol ras, vull resseguir
les flors d’aquest jardí
i aturar-me a la llosana,
a la finestra coronella
del bessó del teu zodíac.

Allà, el sol naixent em durà
la primavera de primaveres
i podré vetllar el teu somni
amb el bes del teu somriure.

“No permetis que cap ser humà et faci caure tan baix com per odiar-lo”  (Martin Luther King)

Combat de vent

Des de l’horitzó,
el vent es menja
tota la distància,
fins arribar a la plana.
S’emporta la llum,
l’aurora i els ocells,
generant el misteri
on ressona el neguit
i laberint dels secrets.

El ressò del vers

Giravolta el pensament
a la sínia de les idees,
perquè tinc el compromís
i l’afany d’escriure.

Àmbit d’exaltació,
on busco el retorn
al privilegi que dóna
la maternal poesia.

Emergeix com l’heura,
on puc recollir
el ressò de cada vers
i un foc d’emoció.

“Sóc partidari i ferm defensor de les dites populars tradicionals, sempre i quan tinguin rigor científic. Ni la nit de Sant Joan és la més curta de l’any (és la nit del 20 de juny, solstici d’estiu), ni la nit de Santa Llúcia és la més llarga de l’any (és la nit del 21 de desembre, solstici d’hivern”

Fals camí

Costa desterrar
la maleïda angoixa,
que silent s’enfila
des del silenci.

I torna l’enyor
d’anys viscuts,
per no renunciar
a la felicitat.

Però és un propòsit,
apedaçat i hereu,
d’un espai i camí
que no és el meu.

Contrallum

Arrossego peresa,
fruit del neguit,
perquè em trobo
en una cruïlla,
que deixa al marge
tota esperança.
Davant l’espill,
a contrallum,
intento adreçar
el gest i la mirada.

“Un amic de tothom és un amic de ningú”  (Aristòtil)

Evolució

Bull la sopa primigènia,
on els microorganismes lluquen
i arrangen la nova vida.
L’alfa surt de la tenebra,
les plantes renoven l’aire:
acreixen oxigen, abaixen
el nitrogen i el anhídrid.
El món vegetal brolla,
el món animal rere seu:
de l’aigua a la terra,
de la terra a l’aire i...,
el planeta segueix girant.
Aigua, oxigen, terra i foc
són el camí de l’evolució;
un camí encara inacabat
que busca la fi d’omega.

Mà buida

Per donar la mà...
cal tenir-la buida,
i el balcó del somriure
ben obert al sol
de cada mirada.

No tanquis el cor,
obre el forrellat
i aireja sentiments,
que la vida s’ho mereix
i el teu somriure també.

“Fa falta tota una vida per aprendre a viure”  (Sèneca)

Terra promesa

La barca a l’horitzó.
La gavina sentinella
de núvols blancs
i un cranc escalador
puja per l’escullera,
on el sol el recull.

L’aire és fresc
i té regust a sal.
Les ombres, perfilades
pel sol roig ponent,
són tot un seguit
de punts suspensius.

Miro la llunyana barca.
Miro el fil de l’horitzó.
I el temps fuig, buscant
la lluna nova d’estiu,
mentre assaboreixo
la calma del record.

Trepitjo terra humida (on ets Carles Sabater?)
i la meva empremta
tampoc em duu a tu.
Encara sóc l’últim bard,
dandi i l’últim templari
d’aquesta terra promesa.

Cirera de maig

Bombolla a la selva
la barca del silenci,
on l’espill del cigne
inventa un somriure.
L’aroma és música
en aquesta cirera
que tinc als llavis.
Vull somiar un secret
i beure a la font de maig,
prop del llac blau,
on la papallona
redimís la seva pena.

“La meva felicitat consisteix en el fet que sé apreciar el que tinc i no desitjo amb excés el que no tinc”  (Leon Tolstoi)

Tenir vida

La llum és vermella,
lliscant pel terra
recentment encerat.
A l’ambient hi ha
olor a desinfectant
i la música ambiental
trenca el silenci.

Al cap del passadís,
una finestra fa cinema
amb flocs de neu,
neu de novembre.
I tot això, per pensar,
per creure que sóc viu,
perquè tinc vida.
Almenys, avui per avui.

Nit de Reis

Nit de Reis, nit d’il·lusió.
Tornem a ser nens, perquè
vegin que som com ells
i aquesta nit mai caduca.
Nit de Reis, nit d’amor.

Límit

¿Quina complicitat,
impúdica i llampant,
fitxa un límit
a l’estricte pensament?

Al menys, ens queda
el traç senzill
d’un lúcid símbol
que concreta la vida.

“Sigueu feministes o no, aneu amb compte, amb les dones que diuen que tots els homes són masclistes”

Dubtes

Llavors, per què?
Per què dubto?

Rere els núvols
s’amaga la llum
i amb tota ella
s’embolcalla el dia.

Enfronto el destí,
ple d’interrogants,
com les sisques
a l’aigua del llac.

Potser, més tard,
la llum pentinarà
l’aigua i l’ànima
de dubtes arrissats.

Nit d’estrena

Per no enfollir,
bec, a glops petits,
una copa de poemes
com ratafia de nous.

Més tard, bato secrets
a punta d’ou i neu,
i ploro antics desenganys
amb una bona ressaca.

I sospir a sospir,
neix el capvespre,
que dibuixa l’escenari
d’una nit d’estrena.