Un cel per volar

"No busquis cap més cel que el teu. Lliura’t al vent i vola tan alt com puguis. Allí, trobaràs les persones amb les quals pots compartir aquest cel i, si vols, volar junts"

Rendició de calendari

Encara em queden excuses per redimir,
tinc que prendre-li pols a l’esperit
i, potser, fer algun que altre toll de tinta
abans d’escriure. Mentrestant, porto:
camuflatge de rutina, fam de llibertat,
paraules encreuades com coberts bruts
i mots per endevinar. Fora, el vent grata
la boira endormiscada, que escorcolla
i sedueix la verola de roselles dins
el mar verd del seny.
                                  Sí, sempre quedarà
el fimbrar de joncs de nous interrogants.

L’únic camí (el filosòfic)

"Quan ja has fet el cim, dalt de la muntanya, i mires al teu voltant, te n’adones que estàs sol, no hi ha ningú al teu costat.

Llavors, recordes les penúries i fatigues de l’abrupte camí i, sobretot, com costa trobar-lo, mitjançant la renúncia del saber establert, per poder endinsar-te pel camí de la saviesa. A més a més, cal pagar peatge; el preu: la incomprensió i la soledat"

Desfer les cendres

Tinc el record empresonat

en un cadenat de llàgrimes,

aquell foll sospir obsessiu

de nen amniòtic, que duu

el desert de les cendres

en una llar sense foc.

Fer un mos a l’esperit,

engolint-te les entranyes

amb aquella esquerda a l’ànima.

Tot plegat, per tornar a començar,

balbejant trenta anys absents

i trenta anys guanyats.

Desfer totes les cendres

a cada vers, a cada poema,

esbargir-les per tempir la saó.

Res no torna, perquè

res se’n va. Sóc on sóc

i el camí n’és l’eternitat.

"Els rics s’enriqueixen, els pobres empobreixen. I els demés, els del mig, se’ls hi va acabant el remei" (Barber de Villa Lejos, Mia Couto)

Llegir, llegir i llegir

En algunes ocasions, m’han dit: “Quina sort teniu, els que sabeu escriure” A la qual cosa, sempre contesto: “T’equivoques, jo no sé escriure, jo sé llegir”

Efectivament, l’important no és escriure, l’important és llegir, tant com es pugui, dintre de les preferències de cadascú i de les pròpies possibilitats intel·lectuals. Quan s’ha llegit molt, arriba un moment que es pot assolir criteri. I una vegada assolit aquest criteri, ja s’està en condicions de fer-se crític (no crític literari, crític com a lector) Quan s’és crític, es pot gosar a escriure i endinsar-se en el complex i, a la vegada, fascinant món de la paraula. Per què així?, doncs perquè el primer lector és el propi escriptor i si l’escriptor no és crític amb ell mateix, quina garantia de qualitat tindrà el seu escrit? I atenció!, escriure és feina de “pic i pala” En el meu cas, un escrit en prosa el corregeixo no menys de cinc vegades i una poesia una mitjana de vuit vegades, i sempre l’última correcció poètica la faig sonora, bussejo dins la fonètica de les paraules i dels seus sinònims. És molt important que un poema tingui com a mínim ritme, si a més a més li podem ficar melodia, aleshores el podem convertir fins i tot en una cançó.

Arribats aquí, ens queda el sempitern dilema dels signes de puntuació. Hi ha bons llibres i tractats sobre aquest tema. En el meu cas, he utilitzat molt un llibre que es titula: “Estilística. Teoria de la puntuació. Ciència de l’estil lògic” Aquest llibre diu coses tan interessants (i de sentit comú) com: “si dubtes entre ficar una coma o un punt i seguit, fica un punt i coma que el 90% de les vegades ho encertaràs” També és aconsellable tenir a l’abast uns quants diccionaris. Això sí, convé comprar-los a mesura que es necessiten. Aquest que us escriu, entre diccionaris i diccionaris enciclopèdics en té una quinzena llarga, però a l’hora de la veritat amb quatre o cinc ja faig.

Torno al principi de l’escrit per tancar el cercle. Cal llegir molt, no sols pel fet d’estar informats, sinó per seguir enriquint el nostre aval cultural i sempre buscant el nostre propi criteri, el que ens donarà una assertivitat com a lectors i qui sap si també com a escriptors.

Actuació psicològica bàsica en la salut

La constant evolució humana provoca un impacte psicològic en les persones i en el seu nivell emocional, que cal tenir en compte a l’hora d’afrontar el binomi salut-malaltia. Simplificant aquest context psicològic, a nivell individual tenim la psicologia (i psiquiatria, segons el cas), a nivell de grup tenim la psicologia social i a nivell de població la sociologia. Sigui com sigui, la base inicial d’actuació tothora és l’individu. Cadascú conforma un dels maons amb que està fet l’edifici; és a dir, la societat. Per aquesta raó hi ha tantes societats diferents, perquè els maons de cada edifici són diferents, en funció de cada país o regió i també són diferents tant en la formació d’aquest maó, com en la construcció, maó a maó, de l’edifici (l’estructura de cada societat) Així, encara que podem contemplar contexts de grup: familiar, laboral o social, afrontarem aquesta actuació psicològica, entre professional i individu, de forma individual. Ja que, sempre hem de tenir de base tres objectius essencials:

Ajudar a l’individu a distingir el que és real del que és imaginat. Cal fer-li reflexionar sobre les expressions emocionals tan populars i del tipus: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...”, “Jo opino...”, etc.; que en el seu conjunt només poden significar un “Jo imagino”; per adreçar-lo cap a l’expressió racional del: “Jo sé” - “Jo no sé” En cas de “saber” s’han de tenir arguments que ho sustentin i en cas de “no saber” s’ha de tenir la valentia d’admetre-ho i la humilitat de preguntar per saber. Al meu parer, aquesta és una de les cruïlles on s’emmarca la immaduresa de la societat que ens envolta. Ningú gosa preguntar per saber, només es pregunta per informar-se; ja que, preguntar per saber implica el risc de ficar en evidència la ignorància del que pregunta i a ningú li agrada passar per ignorant.

Reconduir a l’individu. S’ha de fer sense opinar, sense imposar i sense censurar el seu comportament. En aquest sentit, jo utilitzo dites, frases fetes i, sobretot, preguntes retòriques. Plantejar correctament una pregunta, sempre facilita trobar la resposta correcta. Si aquesta pregunta ben plantejada per afegiment és retòrica, convida a l’individu a la reflexió; camí inequívoc per desenvolupar una introspecció, de la que tan mancada està la societat actual, que és incapaç (per ficar un exemple) de diferenciar entre llibertat i llibertinatge.

Ajudar a l’individu en el seu procés d’adaptació (o procés de dol) “Per se” les persones som rebecs als canvis. Sobretot si aquests canvis no depenen de nosaltres (si no els podem controlar) i si aquests canvis porten associats un component de dol (sigui físic, psíquic o emocional); aleshores, som més que rebecs, ens tanquem darrera d’un mur protector i, per tant, defensiu. Sempre la negació és el primer pas i el més difícil de resoldre en un procés d’adaptació i, a més d’això, resulta que el segon pas del procés és la indignació de l’individu. Indignació que, perfectament, pot recaure en la persona que l’està ajudant en aquest procés; raó per la qual molts professionals de la salut declinen fer aquest ajut, així s’eviten un conflicte més que factible.

Per assolir aquests objectius hi ha dos eines quasi universals: “La relació d’ajuda” i “El suport psicoemocional” S’ha que tenir molta cura amb la relació d’ajuda, evitant innecessaris cordons umbilicals de nutrició professional, perquè sempre generen dependència en la persona. No hem d’oblidar que la salut és independència i que tot cordó umbilical, tard o d’hora, s’ha de tallar. En quant al suport psicoemocional, aquest ha de ser totalment asèptic, sense falses empaties que puguin provocar una implicació emocional i desembocar en una relació personal no terapèutica.

Per últim, cal esmentar un dels errors més greus que es poden cometre en tota actuació psicològica: Convertir les eines terapèutiques utilitzades com si fossin objectius. És a dir, que la relació d’ajuda i el suport psicoemocional deixin de ser eines per convertir-se en objectius terapèutics.