Retorn

Me n’adono al meu mirall,
la lletania que fa la rutina,
quan cada matí enfilo
i purifico el pensament.

M’agradaria poder capgirar
aquest horitzó tan limitat
que tinc, sortint al balcó:
paisatge d’un carrer buit.

Escric per sortir de l’ombra.
La quietud de cada ratlla
m’alleugera i em fa sentir
més íntim i menys poruc.

I, tremolós, pentino versos,
per ungir el meu poema,
que faci un secret ressò
i que arribi als estimats.

Anhelo aquest temps:
el retorn de somriures,
la catifa de dolces mirades
i el vol planer de petons.

(Cor-ona-vi-rus)

“Un pessimista és un optimista informat”  (José Múgica)
(I el realista és l’àrbitre entre ells dos)

Existència confinada

Ramat de mots desgastats
cada vegada que obro porta,
la que té com pany l’oblit,
on dormisqueja el misteri
de papers transparents.

A ritme de cada mentida,
surt la seva insolència
amb un batec diari, buit
de llavors per esbargir.

No entenc de meteorits,
ni d’estels, ni d’òrbites,
quan fan del seu esperit
un laberint d’indiferència:
vàlvula de l’existència.

Coronafrase

“La primera víctima d’una guerra és la informació, perquè passa a ser propaganda”  (Josep Cuní)

Dia Mundial del Teatre

Tots som actors al teatre de la vida. Cada dia ens vestim per a l’ocasió, per efectuar el nostre paper d’actors i actrius quan sortim a l’escenari. I ens vestim en funció de l’obra que aquell dia ens toca interpretar.

Ara, confinats, només podem assajar davant el mirall, pensant amb el dia que sortirem a escena, per fer la nostra millor estrena. I fer-la junts, vivint la vida que ens pertoca.

Actors i actrius, fins aviat!

Desencert

Recordo les mans d'infant,
bevent aigua i reflex de llum,
la fràgil puresa d'esperit
i el gest d'amic i germà.

Ara, fugint de l'enyorança,
conreo la meva existència,
la desimboltura de paraules
que esbrinin un món secret.

Tinc per frontera el silenci,
on acaba el ressò i el plany
del combat, molt pròxims
al món de la tristesa.

Desencert, lent i progressiu,
que té com a presència
cada mot, cada gest i cant
que trenquin el buit del record.

“Poques vegades pensem el que tenim, però sempre pensem el que ens falta”  (Schopenhauer)