Tot té una fi i, per tant,
un comiat. Enllà! un gest
de reconeixement. Ençà!,
desimbolt i acollidor,
la remembrança afable o,
potser, la força inesperada.
Bufada que se’n duu tot
allò que li pertany, fins
quedar-se talment nu.
Aleshores, resten solcs
de pell afeixuga; dinastia
perpètua i estremida.
I queda en l’ambient
una mena de predicció
apocalíptica: “Som una
espècie en vies d’extinció”.
Malgrat tot, cada espelma
encara ens dóna el seu temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.