Cavil·lo –enfonsat pel
ressò de la distància–,
el volteig del pensament,
com clivell a la fusta.
Estic rondinaire,
amb mi mateix
i amb el destí,
com un busca-raons
assentant càtedra davant
el taulell de l’existència.
Em cal arrodonir l’engany
i creure’m que..., encara
tindré bona ventura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.