Benvolguda Incomprensió,
En aquest país fa massa temps que no hi ha diàleg. Un diàleg que hauria de ser fluït, sense plantejaments previs i sense prejudicis polítics. Però no!, sempre preval el pensament emocional per damunt del racional i mirant de reüll els votants. Tinc la sensació que estem en campanya electoral continua.
Vivim en un territori on durant anys la nostra divisa ha estat: “Catalunya, terra d’acollida” Però, és clar, això era al segle XX i ara, que quasi portem dos dècades de segle XXI, la divisa n’és una altra: “Catalunya, terra d’integració” Aleshores, Incomprensió jo et pregunto: qui és més culpable, el que planteja fer aquesta integració o el que no vol integrar-se? Perquè penso que una persona s’ha d’adaptar i integrar en el territori on viu i si no vol adaptar-se, té altres territoris on segurament es trobaria molt més a gust i integrat.
Incomprensió, has d’entendre que els termes catalanista, nacionalista català i independentista no són el mateix i no pots posar-los en el mateix calaix. Sí, ja sé que per a tu tot són pomes, però una poma Golden no la pots posar al mateix calaix que una poma Fuji. Ho sento Incomprensió, però a casa nostra aquesta forma de pensar i actuar l’entenem com una manipulació. Deixa’m, doncs, que t’ho expliqui i anem a pams:
El catalanisme és un sentiment que està a l’abast de tothom. Ara bé, no és el mateix un catalanista nascut a Catalunya que un catalanista vingut de fora; és a dir, catalanista integrat. Per exemple, el meu pare va néixer a Madrid, però es va educar a Igualada, en català i durant la República. Ell era, doncs, un catalanista integrat. També has d’entendre que hi ha coses que són inherents a les nostres arrels, perquè sense arrels, o si renunciem a elles, correm el risc de convertir-nos en apàtrides. No oblidem que etimològicament la paraula pàtria significa “la terra dels nostres pares” i, com és obvi, no podem magnificar aquest terme a tot un estat, la terra dels nostres pares és la que és. Jo, particularment, he encunyat el terme “màtria”, que em sembla més adient que pàtria, perquè normalment les mares són les que més ens eduquen.
En quant al nacionalisme català, aquest sempre ha estat subjugat al nacionalisme espanyol, sota la falsa premissa d’una integritat territorial estatal i una Constitució que vol estar per damunt de qualsevol plantejament ètic que se li faci, obligant a viure i conviure a tota una diversitat de pobles i cultures, que són la conseqüència de ser el país d’Europa amb més invasions històriques, tant pel nord de la península, com pel sud. Com deia un catedràtic d’Història: “España és un pastiche de pueblos y culturas” Recorda també aquell president de govern que ens deia que parlava el català a la intimitat. Punyeta!, que l’hagués parlat en públic i ens hagués fet partícip del seu tarannà català!, si és que el tenia, cosa que dubto. Quan es necessiten vots..., els polítics són capaços de dir qualsevol cosa per quedar bé i aconseguir el pacte que necessiten per governar.
Incomprensió, l’enfrontament dels dos nacionalismes ha comportat una radicalització d’interessos polítics i econòmics, i un enroc d’idees en el plantejament polític que en el fons només busca defensar a la monarquia o, pel contrari, desitja tornar a la república. Sigui com sigui, sense diàleg no anem enlloc. Per cert, perquè pugui haver diàleg, cal que els dos interlocutors s’asseguin a parlar, això és la democràcia: dialogar, negociar i pactar. Em temo Incomprensió que hi ha polítics que sistemàticament es neguen a parlar, per la senzilla raó que així no tenen que negociar ni pactar i, mentrestant, van imposant el seu criteri a cop de tribunal. Siguem clars, que un poder executiu delegui la seva responsabilitat en el poder judicial, em sembla una perversió democràtica, digna d’una mediocritat a la qual, malauradament, ja ens tenen acostumats. I la veritat, són patètiques i insultants les excuses que ens fiquen per fer-ho així. Ho sento Incomprensió, però no hi ha terme mig: o s’és demòcrata, o no s’és. Negar el diàleg no entra en el concepte demòcrata.
Ens queda l’independentisme. Mira, això és igual que un matrimoni, quan hi ha una actitud patriarcal i fins i tot masclista, no t’ha de sorprendre que la dona es vulgui divorciar, marxar i fer el seu camí tot sola. Per altra banda, has de pensar que hi ha dos tipus d’independentistes, els que volen un divorci unilateral i directe, i els independentistes que acaten la Constitució per imperatiu legal i, mentrestant, busquen que el divorci sigui negociat i de comú acord, cosa més que desitjable. Ara bé, Incomprensió, no t’equivoquis, acatar una Constitució no significa tornar-se monàrquic d’un dia per l’altre. A més a més, has de pensar que la monarquia espanyola té dos problemes greus insolubles. El primer és que aquesta monarquia la va instaurar un dictador i el segon problema és que als seus reis se’ls hi dóna una formació militar, amb la significació que això comporta i unes implicacions que són determinants a l’hora d’exercir la prefectura de l’estat. Massa sovint, els ciutadans espanyols (que són més emocionals que els catalans) es deixen seduir per tota mena d’uniformes i parades militars, mentre que aquí a Catalunya sempre li hem tingut bastant al·lèrgia a la gent uniformada; tot i que, alguns uniformes hagin canviat de color fins a tres vegades, cosa prou significativa.
Bé, suposo que amb aquesta carta no he aconseguit treure’t el prefix del teu nom i que passis d’Incomprensió a dir-te Comprensió, però al menys ho he intentat.
En aquest país fa massa temps que no hi ha diàleg. Un diàleg que hauria de ser fluït, sense plantejaments previs i sense prejudicis polítics. Però no!, sempre preval el pensament emocional per damunt del racional i mirant de reüll els votants. Tinc la sensació que estem en campanya electoral continua.
Vivim en un territori on durant anys la nostra divisa ha estat: “Catalunya, terra d’acollida” Però, és clar, això era al segle XX i ara, que quasi portem dos dècades de segle XXI, la divisa n’és una altra: “Catalunya, terra d’integració” Aleshores, Incomprensió jo et pregunto: qui és més culpable, el que planteja fer aquesta integració o el que no vol integrar-se? Perquè penso que una persona s’ha d’adaptar i integrar en el territori on viu i si no vol adaptar-se, té altres territoris on segurament es trobaria molt més a gust i integrat.
Incomprensió, has d’entendre que els termes catalanista, nacionalista català i independentista no són el mateix i no pots posar-los en el mateix calaix. Sí, ja sé que per a tu tot són pomes, però una poma Golden no la pots posar al mateix calaix que una poma Fuji. Ho sento Incomprensió, però a casa nostra aquesta forma de pensar i actuar l’entenem com una manipulació. Deixa’m, doncs, que t’ho expliqui i anem a pams:
El catalanisme és un sentiment que està a l’abast de tothom. Ara bé, no és el mateix un catalanista nascut a Catalunya que un catalanista vingut de fora; és a dir, catalanista integrat. Per exemple, el meu pare va néixer a Madrid, però es va educar a Igualada, en català i durant la República. Ell era, doncs, un catalanista integrat. També has d’entendre que hi ha coses que són inherents a les nostres arrels, perquè sense arrels, o si renunciem a elles, correm el risc de convertir-nos en apàtrides. No oblidem que etimològicament la paraula pàtria significa “la terra dels nostres pares” i, com és obvi, no podem magnificar aquest terme a tot un estat, la terra dels nostres pares és la que és. Jo, particularment, he encunyat el terme “màtria”, que em sembla més adient que pàtria, perquè normalment les mares són les que més ens eduquen.
En quant al nacionalisme català, aquest sempre ha estat subjugat al nacionalisme espanyol, sota la falsa premissa d’una integritat territorial estatal i una Constitució que vol estar per damunt de qualsevol plantejament ètic que se li faci, obligant a viure i conviure a tota una diversitat de pobles i cultures, que són la conseqüència de ser el país d’Europa amb més invasions històriques, tant pel nord de la península, com pel sud. Com deia un catedràtic d’Història: “España és un pastiche de pueblos y culturas” Recorda també aquell president de govern que ens deia que parlava el català a la intimitat. Punyeta!, que l’hagués parlat en públic i ens hagués fet partícip del seu tarannà català!, si és que el tenia, cosa que dubto. Quan es necessiten vots..., els polítics són capaços de dir qualsevol cosa per quedar bé i aconseguir el pacte que necessiten per governar.
Incomprensió, l’enfrontament dels dos nacionalismes ha comportat una radicalització d’interessos polítics i econòmics, i un enroc d’idees en el plantejament polític que en el fons només busca defensar a la monarquia o, pel contrari, desitja tornar a la república. Sigui com sigui, sense diàleg no anem enlloc. Per cert, perquè pugui haver diàleg, cal que els dos interlocutors s’asseguin a parlar, això és la democràcia: dialogar, negociar i pactar. Em temo Incomprensió que hi ha polítics que sistemàticament es neguen a parlar, per la senzilla raó que així no tenen que negociar ni pactar i, mentrestant, van imposant el seu criteri a cop de tribunal. Siguem clars, que un poder executiu delegui la seva responsabilitat en el poder judicial, em sembla una perversió democràtica, digna d’una mediocritat a la qual, malauradament, ja ens tenen acostumats. I la veritat, són patètiques i insultants les excuses que ens fiquen per fer-ho així. Ho sento Incomprensió, però no hi ha terme mig: o s’és demòcrata, o no s’és. Negar el diàleg no entra en el concepte demòcrata.
Ens queda l’independentisme. Mira, això és igual que un matrimoni, quan hi ha una actitud patriarcal i fins i tot masclista, no t’ha de sorprendre que la dona es vulgui divorciar, marxar i fer el seu camí tot sola. Per altra banda, has de pensar que hi ha dos tipus d’independentistes, els que volen un divorci unilateral i directe, i els independentistes que acaten la Constitució per imperatiu legal i, mentrestant, busquen que el divorci sigui negociat i de comú acord, cosa més que desitjable. Ara bé, Incomprensió, no t’equivoquis, acatar una Constitució no significa tornar-se monàrquic d’un dia per l’altre. A més a més, has de pensar que la monarquia espanyola té dos problemes greus insolubles. El primer és que aquesta monarquia la va instaurar un dictador i el segon problema és que als seus reis se’ls hi dóna una formació militar, amb la significació que això comporta i unes implicacions que són determinants a l’hora d’exercir la prefectura de l’estat. Massa sovint, els ciutadans espanyols (que són més emocionals que els catalans) es deixen seduir per tota mena d’uniformes i parades militars, mentre que aquí a Catalunya sempre li hem tingut bastant al·lèrgia a la gent uniformada; tot i que, alguns uniformes hagin canviat de color fins a tres vegades, cosa prou significativa.
Bé, suposo que amb aquesta carta no he aconseguit treure’t el prefix del teu nom i que passis d’Incomprensió a dir-te Comprensió, però al menys ho he intentat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.