La barca a l’horitzó.
La gavina sentinella
de núvols blancs
i un cranc escalador
puja per l’escullera,
on el sol el recull.
L’aire és fresc
i té regust a sal.
Les ombres, perfilades
pel sol roig ponent,
són tot un seguit
de punts suspensius.
Miro la llunyana barca.
Miro el fil de l’horitzó.
I el temps fuig, buscant
la lluna nova d’estiu,
mentre assaboreixo
la calma del record.
Trepitjo terra humida (on ets Carles Sabater?)
i la meva empremta
tampoc em duu a tu.
Encara sóc l’últim bard,
dandi i últim templari
d’aquesta terra promesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.