Ara

Ara, quan el prodigi del vent
s’emporta l’angoixa,
com s’enduu la boira
o el soroll de les paraules.
Ara, faig renunci al dubte,
perquè sóc on sóc
i estic on vull estar.

Ja no pertoca temps passats,
amb el seu toc de malenconia.
Tinc un ínfim territori,
però estic dempeus
i, altra vegada, veig
com el mirall de l’espai
no m’emmascara l’enyor,
quan enfilo un propòsit
amb l’agulla apedaçada
de la meva decisió.

Ara, sento la meva veu
quan es vesteix amb un:
Endavant! Sí, encara
tinc molt per fer;
perquè tot és factible
i tot ho puc estimar.
Lloada sigui la meva sort!