En el breu captard que té
l’incendi del crepuscle,
suro per illes i persones,
dins l’arxipèlag cultural
d’una introspectiva exposició.
És teoria i vida artística:
l’ànima de cada col·loqui
on tots els colors i versos
fan la tècnica del diàleg,
un procés, un viatge d’actitud.
Ancorat en aquest parany,
m’allibero davant la dicotomia
de “rauxa o seny”, cel i terra
fixats a una maneta elèctrica
que no està ni oberta ni tancada.
I des del meu esperit, evoco
aquesta plenitud, amb pupil·la
i mirada, com l’hàlit i vòrtex
d’un somni que n’és etern,
perquè els somnis no tenen edat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.