Assaig

Veig pàgines esgrogueïdes
per un temps malfiat.
I cada pàgina n’és
una llamborda de carrer
per on el poeta pelegrina
fins que es desvetllen
tots els versos, la llenya
que escalfarà i bategarà
el manifest de la paraula.

Però..., sempre quedarà
un recel incert i absurd,
on vol buscar refugi
el vertigen del passat,
l’horitzó de cada somni
o l’absència d’una mirada.
Toca assolir el capvespre
d’una llarga melangia
i esfullar l’assaig del poema.

Asocial

En diverses ocasions m’han dit que sóc insociable. No, no sóc insociable; abans al contrari, sóc una persona força sociable, però reivindico el dret a elegir la meva sociabilitat i per això sóc asocial selectiu. Per a mi, el 80 % de la gent no em reporta res positiu i en canvi em reporta coses negatives (exemple, els que passen de complir amb les normes contra el COVID-19).

M’és impossible relacionar-me amb tot tipus de drogoaddicte (siguin alcohòlics, fumadors, cocaïnòmans, etc.) Atenció!, de forma social; ja que, de forma professional ho vaig tenir que fer cada dia, durant més de trenta anys. Però una cosa és la relació professional, on ni pots ni deus escollir ni tan sols plantejar-t’ho, i una altra cosa molt diferent és la relació social, on pots escollir i, fins i tot, estratificar aquesta relació: conegut, veí, company, amic, etc.

Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb aquest 60 % de població que reconeix i, fins i tot, es vanagloria de no llegir mai cap llibre. ¿Com relacionar-te amb ells, quan la base de la teva escala de valors és la cultura? Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb totes aquelles persones que diuen que són “fans” de l’esport i, no obstant, no el practiquen mai. ¿Com relacionar-te amb persones que tenen un estil de vida totalment autolític; quan tu estàs, a cada pas, trencant amb el xip urbanita, per intentar integrar-te dins la natura, de la qual provenim? ¿O com relacionar-te amb aquelles persones, tan negades, que són incapaces de diferenciar el mal anomenat “benestar” amb un estil de vida incorrecte?

Però és clar, ¿què es pot esperar d’un règim democràtic (que no democràcia) que va començar fumant porros dins el Congrés dels Diputats? Perquè aquest és un altre tipus d’asocial: l’asocial polític. ¿Com pot ser que a aquestes alçades de democràcia (perdó, vull dir règim democràtic) no hagi cap partit que reivindiqui les llistes obertes i desbloquejades? ¿Com relacionar-te amb alguns polítics que són autèntics MIM’s. MIM de marioneta de partit i MIM d’acrònim, és a dir: Mediocre, Immadur i Manipulador?

Sí, em considero un asocial convençut i convido el 20 % de la població que faci el mateix, que sigui capaç de sortir-se’n dels paranys socials i polítics del nostre règim democràtic. I a l’altre 80 % de la població, li recomano que canviï d’estil de vida, que llegeixi més i que creixi tant com pugui com a ésser humà i com a ens espiritual.

L’oportunitat

Hi ha coses que són fruit del destí
i no t’aperceps de l’afortunat que ets,
per exemple, de viure setze anys de la teva vida
en una casa modernista, quan s’esdevé
una oportunitat única. I només te n’adones
quan t’expliquen una història familiar:
un oncle-avi que va treballar per a Gaudí
com a contractista d’obres.
                                            Així, va entrar
el modernisme dins la família i així,
va generar-nos una empremta perpètua.
Sóc el que sóc, gràcies al modernisme
que ha estat un autèntic padrí de bateig.

Monestir de bancals

Maons d’estona, tarda de tardor.
El vent escup cromatismes
al monestir de bancals erms,
aixoplugats per columnes
de vells i nuosos ametllers
i oliveres amb el seu hàbit fosc.
Cada bancada acarona la següent,
li traspua el setí del vent Seré.
I dins el cor un avenc, on encara vetllo:
humitat de llàgrimes i llebeig d’amor.

“Malgrat tenir bona memòria, vaig a les palpentes quan vull rememorar tot allò que em va deixar empremta”

Envellir

La famosa crisi dels quaranta anys
ni me’n vaig assabentar. La dels cinquanta
vaig dir-me: “No n’hi ha per a tant”
La dels seixanta..., això ja és una altra cosa.
No és la lentitud -que sempre ho és
i que fas passar per qualitat-, és
una decreixença física en perfecta rebel·lió:
articulacions que perden graus de gir,
el múscul que es divorcia de l’elasticitat
i la fibra muscular que només sap que plorar;
comencen a sortir coses que no esperaves
fins dintre dels propers quinze o vint anys.
Cataractes, artrosi i afeccions pulmonars
munten la seva festa, per recordar-te que
vas camí de ser avi. De sobte, t’ho confirma
la teva filla: “Papà, a l’agost seràs avi”

Actualitat III

“¿És lògic que un fiscal qüestioni la decisió d’un jutge?”  (Legal ho és; legítim, tinc els meus dubtes)

“Qui vulgui lluitar amb eficàcia contra el masclisme, també tindrà que lluitar amb eficàcia contra l’alcoholisme i drogoaddiccions”

“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”

“L’O.M.S. ens diu que tabac (nicotina) i alcohol sempre són les drogues d’entrada. L’O.M.S. s’equivoca, la droga d’entrada sempre és la cafeïna, sigui com a cafè o sigui com a beguda de cola”

“Negar una evidència equival a negar-se a un mateix”

“¿Quan s’acabarà l’Europa dels Estats i passarem a l’Europa dels Ciutadans?”