Justificació

Tanmateix pugui estimular
aquest vincle exòtic; immòbil,
per desterrar un “encara”,
tot assaonant el privilegi
insondable de cada instant
(pluja fina de confidència),
mentre esbosso un somriure.

Perplex, mormolo i empenyoro
l’hisenda d’aquesta mirada,
absent i present a la vegada,
quan contemplo el paisatge
d’un cos que enraona paraules;
íntima resposta al meu buit,
on les branques d’uns braços
acullen aquest enterbolit ocell
de la tempesta de sobreviure.