A poc a poc, floreix el judici
per prevenir la meva solitud intel·lectual
i el seductor fantasma de la fantasia.
Més tard, surt el deure de la consciència
per saldar i garantir una mica d’ordre
o, potser a l’inrevés, una mica de desordre.
Aquest és un joc prudent i negociable,
on la procacitat que tinc com “indigent”
no pot oferir les petjades de cap conversa
ni de cap subtil silenci. Després de tot,
aquest voladís passerell encara pot encalçar
el pudor escènic que comporta l’assertivitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.