No em queda prou marge, perquè
tot sigui igual que abans, que sempre.
Una vida nascuda prop del riu
i de la boira, lluny de l’instant màgic
que poques vegades tenim i podem
sentir, molt endins, com nostre:
El cos ens traís a dies, la ment mai.
Tothora la imaginació voleteja fugaç
per l’espai il·limitat de neurones
i bioelectricitat. ¿Com adequar
la limitació dels sentits externs,
embornar-los amb sentits interns
plens d’eufòria i d’immensitat?
Si ho saps, fes-ho i digues-m’ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.