Cada núvol amb la seva llum,
cada clariana amb la seva lluïssor
fent tapís al cel de primavera.
Abril de lluna plena, fredor d’hivern;
l’esperit surant entre ones de record
i mestral gèlid.
Què llunyana queda
la tèbia mà de la comprensió,
els dits suaus de les carícies
i la complicitat dels somriures.
Resto presoner, garjola d’enyor,
amb el carceller dels dubtes. Altre cop,
el cor li diu adéu al pensament.
El sol ponent lluca per una clariana
i li prego que no marxi, no vull que
la nit torni a revifar una altra nit:
la nit de nits, la nit sense fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.