Un calmós atzar m’agombola
la nuesa de la meva solitud,
per marcir el record prohibit:
primer, cel rogenc; després,
nit closa i, enmig, el voral
del desengany. Insomne, com viatger
fantasmagòric, albiro la dèria
escadussera d’escollir un enyor,
entre el bosc de garrics que hi tinc
a la fondalada de la memòria.
Mai podré dissoldre l’enfilall
d’aquest filat de frivolitats,
l’entelada teranyina del passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.