Lentament, molt a poc a poc,
el neguit es fa germà
del feble agosarament.
Els trons d’estiu esclaten
i els vilatans tremolen
amb la primera ratxa de vent.
Fràgils amics, burletes
de concepte, violen
el frec sagrat de l’amistat.
Les llàgrimes de captaire
s’escolen dins el pensament,
com gotes de fina pluja
a l’esponja resseca de la terra.
Mentrestant, als porxos,
s’aixopluga l’antic murmuri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.