El joisme

Vivim immersos en una societat força immadura, això fa que hi hagi algunes actituds més emocionals que racionals. Aquesta immaduresa la podem verificar amb comportaments que entren de ple dins l’egoisme, el narcisisme i el joisme; i encara hi podríem incloure la prepotència i rere seu la supèrbia.

Quan construïm una frase, una oració, on utilitzem la primera persona del present d’indicatiu d’un verb, és del tot innecessari ficar el jo com a subjecte. Així, enlloc de dir “Jo escric”, és suficient amb dir “Escric”. El joisme és el que ens està marcant aquesta diferència.

Aquest joisme el podem constatar en tots els àmbits de la nostra societat. Posem com a exemple els polítics, fixeu-vos-hi com molts polítics comencen les seves frases amb aquestes expressions: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...”. Com és obvi, sobren tots els “Jo” i tots els “A mi”. De forma indirecta, ¿estic dient que aquests polítics són immadurs? Doncs..., que cadascú pensi el que vulgui. En el meu cas, m’acullo a la norma psicològica que diu: “A tothom li traís el subconscient”.