“Al cim no s’arriba superant els altres, sinó superant-se un mateix” (Anònim)
(I encara més si el cim és filosòfic)
Encomano llàgrimes
per llagrimejar
cada frustració,
sota un temps
agrisat i humit.
Busco moderació
al bressol de la metàfora
que em senyoreja
com una tenora
o com eixerit gira-sol.
Agosarat, demano destresa
a la deessa poesia.
Encadeno un doll de paraules,
on llisqui la dansa del misteri.
Al marge d’aquesta temptació,
torno a ser sentinella
al torricó del diccionari,
com plàcid i tendre estímul.
Amb poesia implícita,
i llum d’albada, cauen,
bambolejant-se, versos
del port de les branques,
com petits bressols buits,
moguts pel vent de tardor;
rissades ones de vent
d’una primavera d’hivern.
No puc deixar re a l’atzar,
ni fugir, ni ser temerari;
però em cal seguir insistint,
sense caure en cap temptació.
Sóc una mica furtiu
quan perdo la meva essència
i la senzillesa d’estimar:
l’èxtasi i miratge de colors.
Mentrestant, esmolo un crit,
abans de cada combat,
com estímul per establir
un presagi i una ignorància.
Avui, el temps s’atura,
retornem a la infantesa
amb el Tió i els torrons.
I ho fem més els iaios
que els atrafegats pares.
Avui els protagonistes són
els nens petits i naltros
a gaudir-ho amb ells.
Bon Nadal! Nens, Pares i Iaios.
Encara sóc un bard,
perdut dins la Història.
Encara sóc dandi,
desterrat del dandisme.
Encara sóc templari,
caducat i sense espasa.
Encara busco, recerco,
escric, desitjo i estimo.
¿Fins quan tindré
la mort ajornada?
He viscut un dia de sol,
ple de llum i de vent,
amb les quatre branques
de la meva estimada filla.
Érem set, com aquesta
setmana de Tardor
que hem gaudit, envoltats
d’un terra de fulles i olives.
Queda amanir el poema,
ficar-li sal de nostàlgia,
oli de suau delicadesa
i vinagre de fortalesa.
A la cambra del cervell,
un bosc de neurones
està ple de silencis.
No puc pregar pel triomf,
ni vibrar farcit de vida,
doncs sóc un senzill serf.
No puc espargir imatges
per omplir el desert,
ni escapolir-me de lluitar.
No sóc pas covard,
però quan t’atrapa
el fred de la tenebra
(d’una malaltia greu)
dubtes i tremoles,
buscant confort
fora de la fal·làcia
i conjurant el saber
científic i terapèutic.
Cap on girar-te?
Mentre conrees
possibles solucions,
conjurant, altra vegada,
proves i medicaments,
malgrat caminar prop
de l’espadat de tota
malaltia crònica
i lluitar per no ser foll.
No sóc qui per dir-t’ho.
Ni tan sols sé si sóc jo.
Poc a poc, sense presses,
buscant refugi a l’ombra
de totes les ombres; aquella,
la que tenia que dir prou
i volia tornar pel camí
de la redempció, del perdó.
Ahir era lluny. Avui més.
Dies buscant entre la gent,
una cara coneguda, dolça.
No, no sóc qui per dir-ho,
però algú ha de fer-ho
i endreçar les paraules
que porten pau i amor
o, si més no, reconciliació.
(Als amics de Ruta 66)
Fosc. Petites flames,
llums d’espelmes
empresonades en
gotets de vidre.
L’escenari a punt,
quarter d’instruments
i bafles ben afilerats
per fer poesia musical.
Al seu damunt, veig
la lluna vermella, reina
del cel negre. Imaginació!,
tan sols és un altre focus.
No faré drecera
per dir el que vull dir,
ni empeltaré paraules
a la deessa poesia,
mentre faig un projecte
que vol ser senzill i íntim.
Potser, sense defallir,
malvendré el meu esperit
per retre culte, almoina
i penyora a la poesia
(rere la balba memòria)
la que sempre torna.
Poc o molt, la nostra vida
no deixa de ser una metàfora,
com la grisor fantasmagòrica
de la boira, quan s’aplega la nit:
el cau on es bressolen les pors.
I al fons, la Seu Vella, Lo Castell,
el far dels lleidatans que...
Sí, som fills d’aquesta boira.
Al Sud tinc la lluna
plena d’abril.
Al nord puc veure
la neu vermella
del sol ponent.
Porteu-me la blava
veu de la sirena!
Pugeu-me al vaixell
que ens porta a Itaca!
I amb la seva cançó
inflaré el seu velam
amb tots els vents,
amb totes les hores
i amb tots els sentiments.
Impotent, escolto
com grinyola el calaix
on hi tinc el recull
del seny, la covardia
i la pols sorda
d’un temps passat.
Ploro per viure,
perquè em rosega
l’avarícia de la por.
(Gràcies Frederic)
Confeti de llum
esbargit al vestit
negre de la nit.
Zodíac nocturn
que sempre em troba
un nou desig.
Estels o planetes,
estels o sols...,
sou massa lluny.
Al mar i al riu,
en nit de lluna,
no els puc veure.
Foscor de nit,
foscor de muntanya
i el rosari de llum.
Estels al cos,
estels a l’esperit
i estels a l’ànima.
Llegint poesia,
em brolla poesia.
El reflex de lluna
del Frederic em duu
a la infantesa;
quan agafàvem
el petit espillet
de la bossa de la mare.
Buscàvem finestra
de sol enlluernada
i adreçàvem
el raig de llum
als primers ulls
que passaven.
-Què feu la rateta?,
torna’m el meu espill!
I així, vam descobrir
que la tapa del ColaCao
era igual d’adient
i feia el mateix servei.
Amb remor de branques,
tremolen fulles de tardor
que el vent foragita,
enaltint el desordre
d’un temps intempestiu.
Expectant, i a poc a poc,
remeno cendres fredes
a la llar d’antics somnis.
Encís i desencís
a l’esquerda del record.
De vegades,
és inútil imaginar
fins on arriba el sostre
del nostre pensament.
Llavors, cal tornar a port.
“Els polítics a qualsevol cosa li’n diuen treballar”
“Els morts no tenen bandera” (Artur Mas)
(Referència a la guerra d’orient mitjà)
“La més estricta justícia no crec que sigui sempre la millor política” (Abraham Lincoln)
“La mandra viatja tan a poc a poc que la pobresa no tarda en assolir-la” (Benjamí Franklin)
“Un germà pot no ser un amic, però un amic sempre serà un germà” (Benjamí Franklin)
“No pain no gain” (Benjamí Franklin)
“D’humans és errar i de ximples mantenir-se en l’error” (Marc Tuli Ciceró)
“Ull per ull i el món acabarà cec” (Mahatma Gandhi)
“El problema no és que hagi polítics corruptes, el problema és que hi ha gent que vota a polítics corruptes” (El pensador de la vida)
“Hi ha gent que vota a partits polítics corruptes, per la senzilla raó que els interessa que hagi corrupció” (El pensador de la vida)
“Tard o d’hora, el polític prepotent paga peatge” (El pensador de la vida)
“La majoria de polítics són incapaços de tenir visió de futur, sempre van rere dels esdeveniments i dels fets consumats” (El pensador de la vida)
“Molts polítics enlloc de solucionar problemes els ajornen” (El pensador de la vida)
“Quan un polític no vol dialogar (així no té que negociar), sempre busca un refugi legal, per plantejar un problema (real o fictici), on pugui emplaçar a la justícia” (El pensador de la vida)
El perfil de l’horitzó
assenyala camí al vent,
que fueteja el paisatge.
Surto dels meandres,
riu on flueix l’enyor,
i torno al cancell del goig.
Amb posat de pressentiment,
traço rumb a l’esdevenir
i al catavent de poesia.
No tots els silencis són iguals: He gaudit el silenci en muntanyes de tres mil metres, he gaudit el silenci dins el bosc (amb cant de cadernera), he gaudit el silenci vora el mar (amb remor d’ones); he gaudit el silenci vora el riu (amb xiscles de l’ànec de coll verd), he gaudit del silenci en molts somnis (on les paraules mai hi són) i he gaudit del silenci dins castells i coves (silencis plens d’humitat).
On hi ha silenci, hi ha pau ni que aquesta pau sigui momentània. Busqueu llocs de silenci, busqueu llocs de pau.