Dissociació de la morbositat

“Calumnieu amb audàcia;
sempre quedarà alguna cosa”
Francis Bacon

Vulguem o no, de forma conscient o inconscient, quan ens parlen malament d’una persona sempre ens fiquem a la defensiva. És una reacció relativament normal i comprensible, davant d’un “perill potencial”, però aquesta reacció també ens pot indicar la manca de maduresa que, en major o menor grau, tothom té. Si més no, la por ancestral i quasi genètica a tot allò que ens és desconegut. Aquesta actitud defensiva pot accentuar-se, en funció de la credibilitat que li tinguem a la persona que ens “subministra la notícia” i a l’estat d’alerta que es pugui derivar per tenir o no relació amb la persona qüestionada–difamada; o si aquesta relació, directa o indirecta, la tindrem amb ella en un futur immediat i les possibles repercussions que se’n puguin derivar. De fet, estem determinant les fronteres d’un territori propi i personal, i el seu grau d’inviolabilitat; sempre tenim certa esgarrifor a “contaminar-nos” o que ens esquitxin formes de ser o comportaments aliens al nostre.

D’aquesta manera, involuntàriament, solem negar el fet democràtic més elemental: la presumpció d’innocència. Ja que, ningú es pren la molèstia de contrastar la informació que ha rebut ni recaptar l’opinió de l’afectat, passant aquest afectat, directament, a la “quarantena” de la presumpció de culpabilitat. Curiosament, sempre hi ha un límit a la credibilitat d’aquesta informació –recorda una mica el fet diferencial entre paranoia i parafrènia–. Així, per exemple, si la notícia és molt extrema qüestionem la seva veracitat com funció versemblant, fruit del conglomerat de factors que ens són propis –els que modelen la nostra opinió– i la credibilitat imaginativa que puguem tenir dins la nostra pròpia estabilitat psicològica; mentre que si aquesta informació és de contingut socialment “normal” i “d’ampli espectre”, ens la solem empassar sense cap mena de problema, sense aplicar el més que higiènic benefici del dubte.

Si, a més a més, ens atrapa la morbositat, entrem a formar part de la cadena (social, familiar o laboral) transmetent la notícia d’una anella a altra: “M’han dit...” “Ja sabeu que...” En cada anella –i en el millor dels casos– es produeixen distorsions, deduccions i errors interpretatius, que arropen la informació. I –en el pitjor dels casos– poden afegir-se “complements” i, inclòs, maledicències (per part d’alguna anella de transmissió) que l’engreixen; en funció, moltes vegades, d’enemistats o enfrontaments personals. Com diu la dita castellana: “Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid...” Evidentment, contra més llarga sigui aquesta cadena, més deformada–manipulada arribarà la informació a les últimes anelles de la cadena. Amb la qual cosa, es produeix l’efecte –producte acumulatiu de la morbositat en el seu pas per la cadena– que per un costat fa més creïble la notícia i per un altre fa més difícil la verificació o la contrastació de la mateixa; per trobar-se, cada vegada, més allunyada de la font inicial.

Realment –i de forma molt simplista–, podem determinar que només hi ha dos tipus de persones: les demòcrates i totes les altres. Les que “per se” apliquen la presumpció d’innocència i les que no l’apliquen. Amb una conclusió final –fruit de la sentència de Francis Bacon– i és el poder dissociatiu que té la morbositat entre una realitat–veritat i una realitat fictícia generada. Ja que, la credibilitat no està en funció de la veritat, està en funció de la persona que transmet o, a vegades, genera la notícia i del seu poder de persuasió.