La intel·ligència

De totes les facultats que té l’home, la intel·ligència és considerada la més important –si més no, alguns pensen que n’és la memòria–. Ja que, ens fica al cap damunt de tots els éssers del planeta, amb una significació evolutiva que ha estat negada a la resta d’animals.

Però..., tenim sols una intel·ligència? Fa quaranta anys es distingien dos tipus d’intel·ligència: la natural i l’adquirida. Avui en dia, el psiquiatre Enrique Rojas, relaciona fins a nou tipus diferents d’intel·ligència. Des de la intel·ligència tècnica (molt estesa i comuna en quasi tots els àmbits professionals), passant per intel·ligències més específiques com poden ser: la intel·lectual, artística o filosòfica. Curiosament, aquest psiquiatre preconitza com la millor intel·ligència, una que anomena “intel·ligència de la vida” Aquesta intel·ligència pressuposa que (prescindint de posició social, nivell cultural i recursos econòmics) la persona té el do i la capacitat d’adaptació a la seva situació personal, per viure una vida amb la màxima satisfacció i felicitat possibles. Dit d’una manera col·loquial: “aquelles persones que s’ho saben muntar”

Aquesta filosofia coincidís amb el concepte matemàtic que tinc de la felicitat. On: la felicitat (F) és igual (=) al sumatori de tots els moments feliços (Mf), quan “n” tendeix cap a l’infinit (n-->8) . És a dir, mai arribem a la felicitat, però contra més moments feliços tinguem, més a prop estarem d’aconseguir-la. La meva germana (que és molt més pragmàtica que jo) ho diu d’una forma prou concloent: “Mira Jesús, jo procuro gaudir el tallat que m’estic prenen, tot el que puc. Ja que, després d’ell, no sé que m’oferirà la vida”

Així doncs, sembla que existeix una connexió o, potser millor, una interrelació entre intel·ligència i felicitat. La qual cosa entra en contradicció amb la saviesa popular, quan ens diu: “Contra més intel·ligents som, més problemes tenim”