Percepció anquilosada?

A mesura que anem posant anys i cabells blancs al camí de la vida, un té la sensació de quedar-se desfasat, fora de joc. La percepció, i la forma d’entendre el món que ens envolta, sembla que se’ns enquista i queda ancorada amb el passat. Amb cada nova generació –nascuda a la nostra rereguarda–, ens sentim una mica més desplaçats, una mica més fora de context. No obstant, hi ha coses que sembla no haurien de canviar mai o, com molt, hauríem d’adaptar-les als “Temps moderns” que corren i que l’inigualable Charles Chaplin ens va predir.

Una de les coses que hauria de ser inamovible és l’escala de valors, on s’emmarquen l’ètica i la moral. Resulta incomprensible que aquests valors encara es confonguin amb la religió i només s’admetin dins d’ella, negant l’entitat laica d’una conducta que hauria d’integrar-se en el propi civisme de la persona. D’aquesta forma, alguns pseudoagnòstics i alguns polítics de “lo políticament correcte” les segueixen negant “per se”, amb la qual cosa afavoreixen (per activa o per passiva) el “live motif” de la nostra societat: diners i poder. També resulta incomprensible que encara se segueixin confonent espiritualitat i religió: L’espiritualitat com a facultat inherent a la condició humana, a la seva intel·ligència i a la seva gnosi; i la religió com un conjunt de ritus i expressió d’una espiritualitat que és inherent i emana de cada religió. Però és clar, si no som capaços de diferenciar permissivitat i tolerància, ¿com podem pretendre diferenciar entre el ser i l’estar o entre la manifestació d’aquest ser i la manifestació del nostre estar? Doncs això –i entrant en el terreny estrictament quotidià–, aquesta negació o falta de reconeixement marca la diferència entre una democràcia forta i una democràcia dèbil; tenint en compte, que aquesta última pot ser tan nefasta com una dictadura; ja que, afavoreix la radicalització de les diverses opcions polítiques.

Sí, s’està perdent el criteri personal, en favor del “jo sóc, jo em sento com...” o “jo penso com...” i s’està extrapolant aquest criteri en favor d’un paternalisme que supleix, en la majoria de la població, les mancances socio-culturals que té; amb la qual cosa, ja ens hem situat en el llindar de la manipulació. I quan parlem de criteri personal, estem obviant el famós i per a molts tranuitat lliure albir, que per poder-lo exercir es precisen un mínim de coneixements filosòfics i de cultura intel·lectual; és a dir, de lectura, una altra de les assignatures pendents que tenim en aquest país.

Sí, em faig gran, però no em preocupa el meu anquilosament intel·lectual, crec que és correcte, inherent a la meva escala de valors i a la meva edat.