Per la platja rodolen
les cendres d’una cançó
i una espurna tafanera
m’oneja l’atziac record,
quan encara portava
gavardina de noctàmbul
i les ones d’enyor
eren prou fugisseres,
com per esmicolar
la covardia de l’errada
en el regne de la negació.
Aquest ritme fa penitència
–sabia segura d’evocació–,
dins l’ensopec golafre
del plaer més efímer.
Però no, no em sap greu
ser drapaire de cançons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.