Cada instant
–en ple bull de fantasia–,
quan l’ombra del passat
rep sol d’esperança,
per omplir aquest pou
d’il·lusió, enardida
per la veu, sota pluja d’abril.
Som la part més finita
del paradís, on roman
la quietud d’Adam
o, potser, el neguit
caïnita del desterrat.
Som pols de desert
i aiguaneix de muntanya.
La llum d’una tenebra
o la tenebra del sol.
Tot és i tot queda,
tot viu per morir
i tot mor per viure.
El comiat ja és
el principi del retrobament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.