Em cau la lluna,
rere la carena,
amb parsimònia
de temps estàtic
i tebiesa d’esperit.
La rosada floreig
petonejada pels
primers raigs de sol;
tendresa tardoral
que enfila el dia.
L’esparavec matina
i estarrufa les plomes
amb l’aire d’orient,
un xic humit per
l’obaga endormiscada.
El meu esperit ressorgeix
amb llençols d’enyorança
i lleganyes de record.
Torno a l’esperit atlàntic
i al meu cor mediterrani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.