Prenc la llum a punta d’alba,
per esvair les ombres del somni.
Llàntia que il·lumina l’espill
on l’allongat pas del temps
ha deixat arrugues de foscor,
que dibuixen la suau imatge
d’una maduresa que porta
el tranquil preludi, i fàcil
somriure, d’un avi a la cerca
dels seus néts.
Al captard,
la llum tornarà a esvair-se
com boira eròtica i sensual,
quan es deixa seduir pel sol
de nova albada, perquè jo pugui:
tornar a espigar la seva llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.