Quan anem pel perllongat
carrer del remordiment,
que la incomprensió
no ens apagui el dolç
foc del record, l’eterna
flama del Canigó, aquella
amb la que sempre encenem
la foguera de Sant Joan.
Avui, ja podem flotar
d’amunt de núvols de cotó,
en aquest cel que té el sol
com a botó de l’horitzó.
I podem posar de fit a fit
els nostres ulls, com si fos
l'últim dia de la fi del món,
però mai la fi del nostre món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.