El darrer nàufrag

El gruix de la sorra
s’omple de bombolles,
ancorades per l’escuma
que sargeix el sanglot del mar
com si fos sospir de realitat.
Al fons, els raigs del capvespre
tanquen un hivern de disseny:
     –orfe de tota ombra,
     –ple de fum de boira
     –i amb ànim de solitud.
El trencall del penya-segat
em duu fins una cova;
on, invisible, surt l’enyor
lànguid i aventurer
d’un nàufrag errant.
Enllaço aquest moment
–fent travessa al destí–
amb llàgrimes d’una palmera
que ja porta el polsim de la nit.