(A un ex-amic, que s’estimà més fer pau
amb la mentida que guerra amb la veritat)
El gotim d’un tany gòtic
tanca el temps dins el taüt
d’un estilitzat rellotge de paret.
Fora, roselles i blat verd
fan retret a la primavera,
que surt del tanatori d’hivern
i mossega el bressol de cada finestra,
amb el ball de la seva llum.
Sense màcula, el meu esperit,
trèmul i descarat, s’endinsa
per l’illa de la realitat;
on gemeguen les passes perdudes
d’un lladre d’il·lusions.
Maleïda sigui la seva garjola,
maleït sigui el seu tarannà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.