Ràfecs

A la sementera de la memòria
hi he plantat dreceres de llibertat;
doncs, novament, la melangia
feia trencadissa de missatger,
amanyagant el misteri de l’oblit.
Les petjades de l’exili són
camí renovat per al demà,
un afany del destí
i fugaç sarment d’estel.
Encara sóc capaç d’abraçar
l’ànsia i els versos del passat,
de batejar la meva rendició
i de capbussar-me, sense por,
dins la camàndula d’un avui.
La mirada és la meva revolta,
el crit transcendent que fuig
de la dispersió i ulls de dolor,
en un món enterbolit
per la ganyota d’un somni.