El fet intrínsec de la drogoaddicció

S’han establert moltes analogies entre estudis psicològics i sociològics sobre el comportament del drogoaddicte: personalitat del subjecte, influencies socials (de grup i tribals), context familiar, entorn laboral, etc. De fet, no hi ha una sola causa aïllada en la pauta del seu comportament; encara que, si podríem parlar d’una sementera on s’afavoreix, creix i es desenvolupa la drogoaddicció. Aquesta sementera és la immaduresa. “Per se”, el drogoaddicte té una personalitat dèbil i immadura, amb una llavor d’irresponsabilitat i una altra d’ignorància, ambdues regades amb l’aigua del plaer i el narcisisme. Alguns autors van més enllà i busquen dins aquesta personalitat traumes d’infància o complexos d’Edip i Electra encara no resolts. Tot això genera una inseguretat que s’intenta contrarestar amb una actitud prepotent, aconseguint una precària estabilitat, la qual s’anirà diluint en el temps a mesura que vagin sorgint problemes i malalties de salut, fruit d’un estil de vida força autolític que coarta, condiciona i escurça els seus anys de vida.

Aquesta immaduresa també comporta no respectar-se a un mateix i, per tant, tampoc respectar als demés, la prioritat és un plaer totalment endogàmic. Així, en aquests comportaments és típic confondre llibertat amb llibertinatge o confondre la lliure elecció amb una supeditació (i fins i tot esclavització) a la seva addició. A la llarga, el plaer deixa de ser esporàdic, per convertir-se en una fi en si mateix (la manifestació més evident la tenim en l’ansietat creixent) Sortir d’aquesta situació és força complicat, doncs també tenim la supeditació física de l’habituació, tolerància i abstinència. Cal, doncs, canviar patrons de conducta i comportament, reeducant a la persona perquè surti del seu context emocional vers el camí racional de la reflexió (immaduresa i irreflexió sempre van juntes) I tot això cal fer-ho abans que es produeixi el deteriorament neuronal que totes les drogues provoquen, evitant la cronicitat a curt o llarg termini (depèn del tipus de droga) que fa irreversible aquesta situació i poc efectiva o inútil qualsevol actuació terapèutica.

Per últim, una reflexió final per no caure en paranys de caire polític-progressista, de caire socio-enrrollat o de caire socio-sanitari: “Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament” Qui determina en primer lloc una droga és la química orgànica (apartat alcaloides) i en segon lloc la relació d’addiccions que té establerta l’O.M.S. Fora d’aquest context, només són ganes de tergiversar i manipular l’opinió pública per part dels bocamolls de torn.