Recullo el poemari,
és tot un ritual:
fullejo i compto
quants poemes porta.
Llegeixo contraportada
i ressenya. Fico dins
el meu punt de llibre,
el que sempre utilitzo
encara que en tingui mil.
Després, agafo el poemari
com una padrina agafaria
amb força el seu missal,
tot anant a l’església.
Surto al carrer, perquè
el sol il·lumini les emocions
i sentiments que els poemes
contenen i així, junts, surtin
a la llum. Gràcies, germà!
Que els teus i els meus
sempre es trobin camí de l’èter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.