Orejo paraules
–massa temps amagades–
des del silenci
i amb magrana
d’esdeveniments.
L’espasa que porto,
cenyida al pensament,
n’és esgarrifança
d’un anell perdut.
No obstant, i balb,
a l’arbreda de tarongers
cerco, per endur-me-la,
la meva taronja de vida;
tant se me’n dóna
si es grossa o petita,
que el seu suc assadolli
el robí del meu esperit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.