Una subtil i blanquinosa albada s’obra,
de bat a bat, al cant del rossinyol,
que em desperta d’un son nocturn:
La meva ànima rodolava humida
com boira terrera. Sense lluna,
xifro els meus secrets en un desert,
dins les arrels d’un horitzó infinit,
on brolla la llum de l’esperança.
Sí, puc escoltar el seu etern silenci
o embogir en un dels seus miratges.
Un silenci de música i memòria immortals,
que em donen brànquies per ser un peix
esquerp i espaordit. Mentrestant, encara
em queda sendera per a l’enteniment,
el descans del templer i el vers del bard.
Tots els meus aiguamolls estan aquí,
davant d’aquesta immensitat de llum,
silenci, esperança i somni nocturn.
(L’enyor del poeta sempre serà agredolç)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.