Al cancell de l’obaga
s’escolta brunzir d’aigua.
Les venes del rierol
s’esquerden per un roser
fins el sorral de la gleva.
Enyoro la llàntia d’estel,
la seva minsa llum
que s’ajeu, com almoina,
en el solc de la mà.
M’agradaria conquerir
i blasonar l’ull d’au,
l’embraga mirada,
la pupil·la de falcó,
per abastar tot l’entorn,
que res se m’escapes
i que ja fos tot meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.