Vivim en una societat tan maniquea que és relativament fàcil manipular emocionalment a la gent. El plantejament sempre és un missatge dualista de bons i dolents; evidentment, “nosaltres” sempre som els bons i els altres sempre són els dolents. Dins la política (que segurament és la líder en manipulació emocional) ho veiem constantment: o blanc o negre. I ningú es pren la molèstia a diferenciar altres opcions o alternatives. És molt més fàcil simplificar i tenir només dos opcions, buscant el litigi i la confrontació emocional d’aquestes dos opcions.
Faig aquesta llarga introducció per constatar un fet polític que per a mi és fonamental i que, sembla, ningú el té en consideració. Em refereixo a tres conceptes diferents que, normalment, es fiquen dins el mateix sac, per tal de poder fer aquesta confrontació dualista i maniquea que he esmentat, i així poder confrontar-la amb la Constitució. Aquests tres conceptes són: catalanisme, nacionalisme i independentisme.
Quina és la realitat? La realitat és que molts catalanistes i nacionalistes (sense ser independentistes estrictes) voten a partits independentistes. Per què? Perquè una legislació, força qüestionable, els ha ficat en un carreró de direcció única i no veuen cap altra alternativa; és a dir, no se’ls hi dóna cap altra opció política (alhora de votar), davant la sistemàtica negativa al diàleg per part del govern espanyol.
Estem on estem per una manca profunda de tarannà democràtic i només s’està buscant un reforç autoritari davant el que es considera una successió d’humiliacions. Així, les possibles humiliacions personals o polítiques es converteixen en fets antidemocràtics o anticonstitucionals. Sí, és molt més fàcil presentar una querella que dialogar i negociar. Tinguem clar que el camí democràtic només n’és un: dialogar, negociar i pactar. Aquesta és la raó d’aquesta falta de diàleg; ja que, si no hi ha diàleg..., doncs no cal negociar ni pactar. I on ens porta tot això? Ens porta a un reconeixement implícit d’una incapacitat per fer política i, per tant, a una debilitat que es pot considerar, perfectament, com la por a la pèrdua d’autoritat i al rebuig del seu electorat; actitud típica de persones immadures i autoritàries. Instaurar la Constitució com a deessa i enrocar-se amb ella, no sols fica en evidència una fugida a fer un diàleg polític, també fica de palesa la debilitat d’una democràcia que només és representativa i, per últim, una manca d’autoestima de molts polítics que són incapaços de sortir del seu propi parany ideològic.
Per cert, a veure si tenim clar com es va conformar la democràcia i, com no, em remeto als grecs clàssics, que són els pares de la criatura. Primer va ser la Filosofia, d’ella va néixer l’Ètica, aquesta va gestar la Política i la Democràcia i, més tard, els Ciutadans van fer la Constitució. Sí, senyors, la Constitució no és cap deessa, per damunt seva té la Voluntat Popular, la Democràcia, l’Ètica i la Filosofia. Però..., que punyetes saben de filosofia i d’ètica la majoria de polítics?
Faig aquesta llarga introducció per constatar un fet polític que per a mi és fonamental i que, sembla, ningú el té en consideració. Em refereixo a tres conceptes diferents que, normalment, es fiquen dins el mateix sac, per tal de poder fer aquesta confrontació dualista i maniquea que he esmentat, i així poder confrontar-la amb la Constitució. Aquests tres conceptes són: catalanisme, nacionalisme i independentisme.
Quina és la realitat? La realitat és que molts catalanistes i nacionalistes (sense ser independentistes estrictes) voten a partits independentistes. Per què? Perquè una legislació, força qüestionable, els ha ficat en un carreró de direcció única i no veuen cap altra alternativa; és a dir, no se’ls hi dóna cap altra opció política (alhora de votar), davant la sistemàtica negativa al diàleg per part del govern espanyol.
Estem on estem per una manca profunda de tarannà democràtic i només s’està buscant un reforç autoritari davant el que es considera una successió d’humiliacions. Així, les possibles humiliacions personals o polítiques es converteixen en fets antidemocràtics o anticonstitucionals. Sí, és molt més fàcil presentar una querella que dialogar i negociar. Tinguem clar que el camí democràtic només n’és un: dialogar, negociar i pactar. Aquesta és la raó d’aquesta falta de diàleg; ja que, si no hi ha diàleg..., doncs no cal negociar ni pactar. I on ens porta tot això? Ens porta a un reconeixement implícit d’una incapacitat per fer política i, per tant, a una debilitat que es pot considerar, perfectament, com la por a la pèrdua d’autoritat i al rebuig del seu electorat; actitud típica de persones immadures i autoritàries. Instaurar la Constitució com a deessa i enrocar-se amb ella, no sols fica en evidència una fugida a fer un diàleg polític, també fica de palesa la debilitat d’una democràcia que només és representativa i, per últim, una manca d’autoestima de molts polítics que són incapaços de sortir del seu propi parany ideològic.
Per cert, a veure si tenim clar com es va conformar la democràcia i, com no, em remeto als grecs clàssics, que són els pares de la criatura. Primer va ser la Filosofia, d’ella va néixer l’Ètica, aquesta va gestar la Política i la Democràcia i, més tard, els Ciutadans van fer la Constitució. Sí, senyors, la Constitució no és cap deessa, per damunt seva té la Voluntat Popular, la Democràcia, l’Ètica i la Filosofia. Però..., que punyetes saben de filosofia i d’ètica la majoria de polítics?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.