Verborrea democràtica

Mentre les democràcies parlamentàries (parlament ve de l’italià parlare, parlar) parlen i discuteixen abans de votar i aprovar una llei, les autocràcies actuen de forma instantània i dictatorial, sense cap consens. La democràcia segueix sent el menys dolent dels règims polítics, però és lenta en les seves decisions i sovint perd el tren de la actualitat. Màxim quan té una justícia garantista que pot ficar obstacles argumentals abans d’aplicar la llei i, més tard, els obstacles poden venir de la mà d’una interpretació judicial. Faig referència al que diuen molts advocats, quan els hi preguntes: Com anirà el judici? I et responen: Dependrà del jutge que ens toqui en sort? Aleshores, en democràcia la sort també compte? Què tenim, justícia o jutges?

Escolto polítics que em recorden el patí d’escola, quan es feien dos equips per jugar el partit. He dit partit? Sí, el líder del partit polític és qui elegís la gent que desenvoluparà i jugarà la política del partit. Líders que tots, sense excepcions, cauen en el parany de la verborrea neuròtica o, si voleu, verborrea democràtica.