“A dia d’avui, el blog El pensador de la vida ha assolit les seixanta mil visites. Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible”

Càsting de tertulians

Avui en dia, per estar ben informat, no n’hi ha prou amb llegir diaris i escoltar les notícies per ràdio o televisió. Cal, també, veure i escoltar les diverses opinions de tertulians. Per què? Perquè no tots són periodistes i sí són experts en algun dels temes que es plantegen a la tertúlia. El seu criteri, se suposa, és professional.

Però no tots aquests tertulians són imparcials en les seves opinions, n’hi ha que estan més interessats en defensar idees polítiques que en debatre amb la seva opinió i, fins i tot, poden arribar a ser autèntics portaveus d’algun partit polític (podem sospitar de la seva militància o afecció al partit polític).

Cal, doncs, fer una mena de càsting, per tal d’esbrinar qui és qui i qui representa a qui. Això no sempre és fàcil, perquè hi ha tertulians que són autèntics mestres del missatge subliminal i de la manipulació. Com fer la tria? Jo només conec una manera i és evitar la influència de plantejaments emocionals, ser espectadors imparcials i processar la informació de manera que sigui el màxim racional possible, sense especulacions ni falses deduccions. Però aquesta actitud, en la societat actual, casi, casi, és una utopia.

El fadrí

Indignat amb notícies
que volen ser benpensants
i que són un reguitzell
de frases manipuladores.

Frases que contaminen
la geografia sociològica
(com vells salms bíblics),
per ressuscitar el terratrèmol

cec, on dorm o somia
la societat de consum.
Mentre, tu et quedes
mussitant com un fadrí.

Lletraferit

No ho tinc clar. A vegades,
em veig com un modest escriba
que fa crònica d’una realitat,
poc apamada i quasi fictícia.
I, a vegades, em sembla ser
com un eclesiàstic escatològic,
alliberat de qualsevol religió
i buscant l’oportuna salvació,
per redimir-se de la seva sort,
amb lloes i pregàries poètiques.
Aterrits, els lletraferits patim
les fiblades de cada frustració,
a les escorrialles convalescents
on volem evocar cada trauma,
doncs som víctimes del nostre relat.

Història d’una Història

El pensament humà va aparèixer a partir de l’amor que els antics grecs tenien per la saviesa. La filosofia (filos, amor; sofia, saber) assentà les bases d’aquest pensament, que duia el pensador per l’autèntic camí del coneixement i que el conduïa fins a la Il·luminació o el Nirvana, segons ho diem a Occident o segons ho diuen a Orient. Però la denominació no defineix el “vestit del monjo”, perquè el monjo és qui escollís el seu vestit: túnica blanca per a Sòcrates, túnica safrà per a Sidharta. Les dos túniques són filosòfiques d’un mateix saber.

Els hereus de Sòcrates: Plató, Aristòtil i Xenofont, varen escriure i transmetre el pensament socràtic, ja que Sòcrates no ho va fer (l’escola socràtica, considerada peripatètica, només era verbal). Després, la filosofia grega va ser assimilada per l’imperi romà amb: Sèneca, Marc Aureli o Ciceró, entre altres. Més tard, la religió es va introduir dins la filosofia (cercant més la moral que l’ètica) amb: Tomàs d’Aquino, Albert el Magne i Sant Agustí; fins arribar a la contemplació de Sant Joan de la Creu o Santa Teresa de Jesús. Amb el culte a la raó, i el rebuig a la religió, sorgí una filosofia “laica” que va prosperar de la mà de: Descartes, Kant fins arribar a Sartre. Tres dels precursors de la filosofia actual.

Però tot això ja és història i els filòsofs actuals, molts d’ells, pateixen de “titulitis” i de controvertits assajos acadèmics, que fan de la filosofia una disciplina poc pragmàtica i molt elitista. Fora de la universitat i la docència, on trobem filòsofs?

Per últim, a més d’un filòsof li recomanaria que llegís el pensament oriental Zen de la mà de: Suzuki, Ikeda o Taisen Desimaru, entre altres. I els recordo que tots pensem; per tant, tots som filòsofs potencials.

La vigília

Estic obligat a escriure,
a estimar el diccionari,
on cada branca em lliga
a les seves paraules.

I esberlo cada pàgina
pel boscam dels mots,
amb un esclat que reneix
quan despullo la rutina.

Deixeu-me, doncs, volar
amb les ales d’aquest repte
i sortir del possible batibull
que ens sol portar la nit.

A poc a poc, tinc que apamar
cada admiració i nou interrogant,
ben endins, pel fondal del cor,
i també abastaré cada vigília.

Tenim futur?

La Naturalesa, generadora de vida, busca la perpetuació de les espècies minerals, vegetals i animals. Utilitza els elements (com volum, pressió i temperatura) per configurar, un a un, cada territori i a la vegada el conjunt de tota la geografia del planeta. I ho fa, mitjançant aquests propis elements, que engendren conseqüències climàtiques, meteorològiques i altres factors, que poden ser decisius per al desenvolupament de la vida. Aquest és un equilibri dinàmic, que la Terra estableix com a llei en l’evolució al llarg dels anys. Però l’home no ha volgut integrar-se en aquest equilibri dinàmic; l’home, amb la seva arrogància, continua creient-se que és “el rei de la creació”. Un títol que ni li concerneix, ni mai li serà legitimitat. De fet, quan l’home trenca aquest equilibri, es genera una mena de caos, una entropia que, mica en mica, ens porta a l’anihilament gradual del planeta, perquè la vida es va fent cada vegada més inviable.

Tot és finit, tot té un principi i una fi, una caducitat, i la humanitat no és cap excepció. Màxim quan aquesta humanitat vol refugiar-se en la tecnologia, per intentar salvar un món que comença a tenir greus símptomes d’agonia. Mentrestant, la Terra no pot fer res més que defensar-se de les sistemàtiques agressions que li fa l’home. I ho fa, mitjançant l’alteració del clima amb fenòmens meteorològics violents i catàstrofes que anomenem naturals (quina ironia). Però l’home no escarmenta, enlloc d’aliar-se amb la Natura per defensar el planeta, busca el seu propi benestar i satisfacció, en detriment de la salvació i regeneració de la Terra. Fins i tot, és capaç de negar el que és una evidència inqüestionable: la destrucció lenta del planeta; de fet, cada vegada és menys lenta. I ho nega, en un intent de fugir del seu complex de culpa, que li està generant un estil de vida autolítica. La salvació de la Terra passa per deixar que la Natura pugui fer adequadament els seus cicles vitals, els que ella determina i estableix com a lleis de vida. I, aquí, l’home no té res a dir, aquí l’home només li queda acceptar-ho i adaptar-se a la Naturalesa.