Boira i núvols,
i per una clariana
un sol esvaït com
el vel de Fàtima.
Línia infinita,
recta real de ferro
–com el pensament–
encreuada en aquest
dia sense ombres.
És l’últim reflex
de l’espill del passat:
la por a tenir por.
I la subtil reflexió
d’un dia sense color:
mai donar la passa
de l’ansietat a l’angoixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.