Una poció d’escuma reviu el xiscle
i el bram de la por. Sentinella poruc,
veig l’orla de pols i l’aspre fum
de la incomprensió. Balb, però amatent,
li faig un mos al sentit comú,
un glop a la lògica i m’eixugo els llavis
amb un raonament.
I deixo l’avidesa
al ras i al fred del qui no té temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.