L’albada té un fat
on empresona el somort
brunzit del record.
Tothora, el foll desig
de l’enyor reté el destí,
dins l’emmurallat horitzó.
El ventijol acarona
l’ametller nuós,
arbre de nissaga
que somriu, recer
i murmuri d’abelles.
Amb aquest encís
enforno l’ànima
i la benaurança
que deleix i captiva
amb cada nova paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.