No goso ser i, fins i tot,
no goso estar. Aquell vailet
amb cara d’àngel cercava
l’encanteri de l’edat,
el màgic espectre esvaït
i rampinyaire de fer-se gran.
Ara, tremolós, a lloure de versos
amb “veu d’àngel” busco...
bisellar el malèfic temps
perdut, escapat. Torno a ser
trapella d’esperit i penedeixo
per no tenir l’Èol d’Olimpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.