La verdor entapissava el terra
fins les motllures d’una noguera.
Al seu recer, emmudia el llorer
i l’enyor. I, a la seva penombra,
gatejava un liquen verdós
que empenyia la lluïssor del sol
fins uns porticons amb cor
fàl·lic i verds com avets platejats.
Sovint, he esgrafiat la memòria
sense cercar, mai més, aquells porticons;
rere els quals vaig intuir
l’ombrívol secret d’una pell
que entebeïa llençols blancs i purs.
On Eros hagués pogut amarar
la fugacitat de la seva vehemència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.