Al desert nu del mirall
cerco l’esgrafiada imatge,
el seu misteri. Arrugues vesprejant
l’efímera masmorra del futur.
Elles, m’embenen la cara
per guarir llunyanes ferides
de joventut. Port on sempre
retorna el vaixell de jovença.
Aquest averany, ressec passadís
on fueteja l’enyor, sobreeix
el laberint de l’ànima
per desdibuixar i torbar,
a les palpentes, l’èxode del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.