Lleida, sis de febrer de 2016, ha estat un dia d’espai obert a la primavera; bé, potser tindríem que dir un interludi de l’hivern. Un hivern massa cru que comença a ser força llarg. Les primeres flors remenaven l’herba, sota la direcció musical d’un vent suau i m’he quedat amb ganes de buscar un trèvol de quatre fulles. Només conec una persona que l’hagi trobat: la meva mare. Qui si no!
El riu Segre estava tranquil, amb un cabdal d’aigua per damunt de l’habitual. Desenes i desenes d’ànecs de coll verd jugaven, festejaven i suraven d’una passarel·la a l’altra. Un sud-americà (amb més bona intenció que traça) ha llençat rosegons de pa, massa grans perquè els ànecs poguessin picotejar-los; però ells els han resseguit riu avall fins que s’estovaven i els podien esmicolar. Quina pau m’ha donat el reflex del crepuscle d’amunt de l’aigua! No sé per què, m’ha vingut a la ment el Camí de Sant Jaume i m’he imaginat els ànecs fent-lo com a pelegrins, anant-hi cap a Butsènit.
Més tard, m’he trobat a la Bea. Una dona prima, quasi seca, tota rialla i tota dolçor. Sí, m’ha reconfortat absorbir la seva dolçor que flueix d’una intel·ligència molt acurada.
S’ha acabat la treva, agafo l’autobús, perquè altre cop s’ha girat un vent que no sé ben bé si és Mestral o Ponent. L’autobús és híbrid, la qual cosa vol dir que ara fa soroll com tots els autobusos, ara en fa menys. Bé, al menys no contamina tant.
Arribo a casa a temps de veure al Cuní interrogant a dos catedràtics de dret que l’assessoren i, com sempre, de postres la Rahola. Quant m’agradaria discutir el 15 % que no estic d’acord amb ella! Això sí, deixaria de banda el seu èmfasi, la seva fonamentada retòrica i el seu pragmatisme, més contundent que un guant de boxa. I ja posats, també m’agradaria conèixer a la seva mare, a la que tot sovint esmenta. Estic segur que aportaria una bona dosi de sentit comú alhora de definir a la seva filla. Les mares catalanes solen ser bastant imparcials, al menys la meva.
Tanco el dia tot dient el mantra tibetà “Om mani padme hum” Sí, avui ha estat un dia senzill, però vital.
El riu Segre estava tranquil, amb un cabdal d’aigua per damunt de l’habitual. Desenes i desenes d’ànecs de coll verd jugaven, festejaven i suraven d’una passarel·la a l’altra. Un sud-americà (amb més bona intenció que traça) ha llençat rosegons de pa, massa grans perquè els ànecs poguessin picotejar-los; però ells els han resseguit riu avall fins que s’estovaven i els podien esmicolar. Quina pau m’ha donat el reflex del crepuscle d’amunt de l’aigua! No sé per què, m’ha vingut a la ment el Camí de Sant Jaume i m’he imaginat els ànecs fent-lo com a pelegrins, anant-hi cap a Butsènit.
Més tard, m’he trobat a la Bea. Una dona prima, quasi seca, tota rialla i tota dolçor. Sí, m’ha reconfortat absorbir la seva dolçor que flueix d’una intel·ligència molt acurada.
S’ha acabat la treva, agafo l’autobús, perquè altre cop s’ha girat un vent que no sé ben bé si és Mestral o Ponent. L’autobús és híbrid, la qual cosa vol dir que ara fa soroll com tots els autobusos, ara en fa menys. Bé, al menys no contamina tant.
Arribo a casa a temps de veure al Cuní interrogant a dos catedràtics de dret que l’assessoren i, com sempre, de postres la Rahola. Quant m’agradaria discutir el 15 % que no estic d’acord amb ella! Això sí, deixaria de banda el seu èmfasi, la seva fonamentada retòrica i el seu pragmatisme, més contundent que un guant de boxa. I ja posats, també m’agradaria conèixer a la seva mare, a la que tot sovint esmenta. Estic segur que aportaria una bona dosi de sentit comú alhora de definir a la seva filla. Les mares catalanes solen ser bastant imparcials, al menys la meva.
Tanco el dia tot dient el mantra tibetà “Om mani padme hum” Sí, avui ha estat un dia senzill, però vital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.