M’engoleix la rutina
amb un rosari d’instants
que fugen com fuig la vida.
A la llum li segueix la foscor
i altra vegada li segueix
la claror d’una nova llum.
Tinc paraules per reparar
al costat mateix del diccionari,
que tinc a l’abast de la mà.
A vegades fa mal escriure,
perquè has de sortir
del recer de les entranyes.
Cada senyal, cada matís
m’omplen de plenitud,
però també em fan patir.
És estrany tenir només
per company al temps,
mantenir la seva veu
i començar a acceptar
el seu afamat procés
i un veredicte tirànic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.