Ulls de cendra

Ulls de cendra,
com si el foc de l’esperit
s’acabés d’apagar; quan
la nit és més freda
i la veu surt tremolosa.

Ulls de cendra,
d’un dimecres de quaresma,
quan la religió fuig
de tots els pensaments,
com fuig la pols amb el vent.

Sense temps,
tornar a sentir, a viure,
tots aquells sentiments
que teníem endreçats,
qui sap on, qui sap quan.

Ulls de cendra,
de mirada anhelant, veu dolça
que reclama, amb somriures,
totes les nostres enyorances
amb criteri i anhel de destí.
(Perquè el destí de Catalunya és el nostre destí, Nou-N, Nou-Judici)