No ho saps? No ho veus!, però
portem el mateix camí on,
tard o d’hora, sempre ens trobem.
A desgrat d’estar cadascú a la seva riba,
tenim espona comuna, ens acarona
idèntica llum i escoltem el mateix piular
d’un ocell que germina l’arbre de la vida.
Tremola una pàgina de l’existència, fugint
d’aquesta boira espessa, perquè els nostres ulls
es fitin i puguin trenar... noves mirades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.