L’accent el tinc al cor,
és deliri de Tramuntana,
la suau carícia d’un atzar
feta veu i joia d’un país.
Quan hi penso, em tremola la veu,
la que exhalo quan respiro, aquella
que n’és l’alè familiar de la carn
i l’etèria poesia de la meva ànima.
Cap port pot aturar-me
ni cap por derrotar-me.
Tot sovint, aquest ocell
cerca sang de l’Empordà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.