S’afileren amb més son que encert.
Els vehicles marquen la sortida del sol,
segueixen els seus raigs per endinsar-se
dins la ciutat, que badalla de nostàlgia:
s’ha perdut la referència de l’espai obert.
I la gent queda empresonada dins
lleganyosos espais tancats, que no tenen
un mínim d’espai vital, per poder
oxigenar imaginació i pensament.
A les voreres, barbetes aixecades
amb perfil prepotent, entrecella frunzida
de neguits acumulats i alguna que altra
ombra de paret, de depressió reactiva.
Vestits, “segona moda”, del sud-est asiàtic,
amb ulleres de sol per amagar els ulls
d’emocions perdudes i sentiments reciclats.
Cada matí neix el desig (vana oració),
la seva forma de vida, i cada nit fineix,
una mica més punyent, amb el desencant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.