Sentir el teu somriure,
perquè no puc veure’l.
Saber que estàs,
com sé que ets.
I lliurar al vent
tots els poemes,
perquè “floreixin”
com fulles despreses per tardor.
Sempre hem gaudit la foscor
de l’altra primavera, rerevera
d’aquest record i d’aquest futur,
que ambdós voldríem fos
modernisme del nostre temps
i arquitectura per a un món millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.